Aloma (I)

" Sense ganes de plorar es va sentir els ulls xops de llàgrimes. Estava arrualida en el seient. Ja no el veuria mai més i era l’home amb qui hauria hagut de viure tota la vida. Al seu voltant hi havia gent, les flors. Passaven noies. La ciutat bategava plena de vida. Li va sembla que mai més no tindria força per somriure. La seva desesperació creixia amb la soledat. Si no hagués estat per aquell mirallet que tenia al davant s’hauria agenollat en el seient i hauria mirat enrere. No hauria vist res, però al fons, lluny, hi devia haver els pals, les antenes…. Hauria cridat que tornés, li hauria explicat ben bé com era: ni tan indiferent ni tan dolenta. Una criatura. Li hauria demanat que la perdonés, que no recordés res que pogués fer-li mal. Li hauria dit que potser amb els anys seria una dona com les altres; prou abnegada per fer-lo feliç , més serena. Que potser el naixement del fill la canviaria….On trobaria una mica de tendresa, uns braços que l’emparessin? Es va mirar les mans: eren les mans d’una persona morta. Ella no estimaria mai més ningú.  Detestava l’amor. Hauria volgut morir-se, no haver nascut. << Potser em moriré, i el petit amb mi. Millor. Si pogués dormir sempre..>> "

Mercé Rodoreda, Aloma