La claror de la lluna entrava fins els peus del llit barrejada amb claror de l’arc voltaic del carrer i de tant en tant una glopada d’aire fresc, plena de perfum de nit, li arribava al rostre: prenia la carícia delitosament i en comparava la frescor amb la frescor del vent d’altres primaveres. Vindran les flors, pensava, i els dies blaus amb llargs crepuscles rosa, les onades tèbies de sol i els vestits clars; passaran trens curulls de gent amb els ulls brillants de la il·lusió de les grans vacances. Vindrà tot allò que duu el bon temps i que la tardor s’emporta amb una ventada forta i tres ruixats violents. […]
Si aquell noi pogués saber com l’estimava? Per tot. Perquè era tan bo, perquè sabia abraçar-la tendrament com si tingués por de trencar-la, amb més amor en el cor que en els ulls, i això que que ella sabia si n'hi havia d'amor en els seus ulls. Perquè només vivia per ella […]
Podria deixar tanta tendresa? La miraria tristíssim: tants mots, tants carrers de París, tants acabaments de tarda, quan l’amor tot just el somiaven… No comptava, ara. Mirava el mapa. Davant de cada edifici important ell li havia dit: “T’estimo”. Li havia dit “t’estimo”, quan travessaven un carrer, asseguts a la terrassa d’un cafè, sota cada arbre de les Tulleries. Escrivia “t’estimo” en un bocí de paper i d’amagat l’hi posava a la mà, fet una boleta, quan ella menys hi pensava. Escrivia “t’estimo” sobre un trosset de fusta que arrencava a la capsa de llumins, en un vidre entelat de l’autobús. Li deia “t’estimo”, així, amb una gran joia, com si no esperés res més, com si la felicitat fos només poder dir “t’estimo”. […]
Ella li diria, encara en el replà del primer pis: “Si ja no ens estimem, per què vols que em quedi?”. Ho diria en plural, no perquè fos la veritat, sinó per fer irrevocable la seva decisió als ulls d’ell i obligar.-lo a creure que no hi havia remei. Al carrer trobaria la pluja. No la pluja dels enamorats, sinó la dels qui la vida fa tristos a cops d’amarguesa, la que duu fang i fred, la pluja bruta que fa rondinar els pobres perquè els vestits i les sabates es fan malbé i fa estar malalts els nens que es mullen els peus quan van a l’escola. Pujaria al tren sense esma. Un tren amb els vidres bruts, amb milers de gotes acarrerades en regalims. Després seguiria el soroll de les rodes i el xiulet estrident. Fi. […]I aquella noia plena d’ira, que volia agafar un tren, que volia fugir i baixar les escales d’amagat i precipitadament, es fonia. Se l’enduia com a les bruixes el fum. Sortia per una xemeneia imaginària, el vent la prenia i la desfeia fins a no deixar-ne res. Arraulida hi havia una noia sense espines, sense exabruptes , una noia que es quedava, ignorant que tiránicament l’empresonaven quatre parets i un sostre de tendresa.
"Tots els contes: Felicitat", Mercè Rodoreda.